Manel Garcia Grau (1962 - 2006). Poeta i novel·lista, a més de doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. El seu primer llibre de poemes va ser Quadern d'estances (1988) al qual han seguit vora una dotzena de títols dels quals s'han de destacar Llibre de les figuracions (1993), Al fons de vies desertes (2002) o el més recent La mordassa (2003). Amb la seva obra poètica ha guanyat premis com el Vicent Andrés Estellés (1990), l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997) o l'Ausiàs March (2000).
A més d'una sòlida trajectòria com a assagista, amb temes literaris i lingüístics com a principals interessos, Garcia Grau també va provar el camí de la novel·la amb El Papa maleït (Planeta, 2003), una intriga novel·lística sobre el Papa Luna.
Va col·laborar en diaris i revistes, com ara Serra d'Or, Levante, Avui, Mediterráneo o Heraldo de Castellón, entre altres, amb articles d'opinió i crítica literària.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
A més d'una sòlida trajectòria com a assagista, amb temes literaris i lingüístics com a principals interessos, Garcia Grau també va provar el camí de la novel·la amb El Papa maleït (Planeta, 2003), una intriga novel·lística sobre el Papa Luna.
Va col·laborar en diaris i revistes, com ara Serra d'Or, Levante, Avui, Mediterráneo o Heraldo de Castellón, entre altres, amb articles d'opinió i crítica literària.
Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
La Mordassa Garcia Grau practica més que mai la poesia-denúncia, la poesia-puny, que travessa les neurones del lector amb voluntat d'impactar contra els llençols del conformisme on tots ens refugiem en alguna època de les nostres vides. Sobretot a la primera de les dues parts que composen el llibre, "No trespassing", assistim a una negativa rotunda davant fets d'extraordinària gravetat que deixem passar com una més de les certeses que dia a dia ens assalten. La negativitat s'hi converteix, però, en propostes creatives, capaces de moure'ns a la reflexió i a la rebel·lia: "No a cap infern ni a cap Eurídice / que no enderroque el cianur dels covards." o, entre moltes altres, la contundent "No a cap culpa per ser home / ni a cap anatema per ser lliure."
Després d'aquest espectacular desplegament de negacions, el poeta s'enfronta a les conseqüències en una segona part, "Efectes col·laterals", farcida de referents clàssics. Recuperat l'equilibri, però encara posseïdor d'un esperit combatiu, l'autor fa un recorregut per aquells aspectes que ens poden retornar la sensació d'inserir-nos al nostre temps perseguint alguna cosa més que els plaers fàcils i mastegats: "Abans del mot fou l’enigma, / el combat cos a cos amb el verb i la carn." Tot plegat per a transmetre'ns una veritat essencial que, no per ja sabuda o intuïda, deixem de condemnar als abismes de la indiferència: "La literatura existirà sempre / que hi haja algú que se n'adone del fang / que porta a les mans i de la llum / que, dèbil i imperceptible, / resta entre les pupil·les." +INFO
